1. El declivi del torn dinàstic (1898-1917)

A les primeres dècades del segle XX, a Catalunya, els partits dinàstics van perdre l’hegemonia electoral en benefici del republicanisme i el catalanisme.

1.1. El reformisme dinàstic

El 1902 el rei Alfons XIII va inaugurar el regnat amb l’intent de mantenir el torn pacífic i de regenerar la vida política espanyola. Antonio Maura va dur a terme algunes reformes. Aquests projectes van tenir un èxit relatiu, perquè no van desaparèixer el caciquisme ni la corrupció política i electoral.

A partir del 1910 els liberals, liderats per José Canalejas, van intentar un reforçament del poder civil de l’Estat davant la influència de l’Església Catòlica i la descentralització de l’Estat.

Però l’assassinat de Canalejas va obrir un període d’inestabilitat que va conduir a la crisi de l’any 1917.

1.2. L’obrerisme

Durant els primers anys del segle XX, a Catalunya, va guanyar implantació un nou grup d’ideologia republicana creat per Alejandro Lerroux.

Presentava un discurs obrerista, revolucionari i anticlerical. Tenia un fort component espanyolista i aspirava a ser el contrapès del creixament d’influència catalanista.

L’anarquisme va consolidar-se com la força hegemònica dins l’obrerisme català i l’any 1910 es va fundar la Confederació Nacional del Treball.

1.3. El Catalanisme i Solidaritat Catalana

La lliga Regionalista s’havia afermat com el partit hegemònic dins el catalanisme. L’any 1907 va aconseguir d’agrupar totes les forces polítiques de Catalunya, llevat dels lerrouxistes i dels partits dinàstics, en una coalició electoral anomenada Solidaritat Catalana.

1.4. La setmana tràgica

L’any 1909 es va produir un deteriorament de la vida política devant la setmana Tràgica. El que va iniciar el conflicte va ser l’exposició al reclutament de soldats per a la Guerra del Marroc. L’aixecament va ser reprimit i la repressió desproporcionada del president del govern.

1.5. La Mancomunitat de Catalunya

A partir del 1910 el reformisme dels governs liberals va comportar l’inici d’un procés de descentralització de l’Estat. El 1914 es va crear una institució de govern per a Catalunya,la Mancomunitat, que agrupava les quatre diputacions catalanes i que va ser presidida per Part de la Riba.

La Mancomunitat va ser el primer organisme de poder català després del 1917. La seva actuació va anar encaminada cap a la creació de noves infraestructures i serveis públics i a endegar un nou projecte cultural i educatiu.

2. Els darrers anys de la monarquia (1917-1931)

2.1. La crisi del 1917

Les forces polítiques d’oposició a Catalunya es van aplegar en l’anomenada Assemblea de Parlamentaris i van exigir el govern una Convocatòria de Corts Constituents.

Grups de militats van organitzar juntes de defensa i s’enfrontaven a la política del govern. Els sindicats CNT i UGT van convocar una vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar-la.

2.2. L’època dels governs de concentració

Entre el 1917 i el 1923 es van formar 13 governs diferents. Després de la crisi del 1917, el torn pacífic va arribar a la seva fi i es van formar governs de concentració. Van comptar amb el suport del catalanisme, que van impulsar una companya reivindicativa a favor d’un Estat per Catalunya.

La conflictivitat social

La inestabilitat política va anar acompanyada d’un fort creixement dels sindicats obrers, que van impulsar mobilitzacions en defensa d’unes millors condicions en defensa d’unes millors condicions salarials i de treball.

Els seus líders eren Salvador Seguó, Àngel Pestaña i Joan Peiró.

Va ser a Barcelona on la lluitava tenir més incidència.

La derrota d’Annual

El 1921, l’exèrcit espanyol va partir una derrota estrepitosa a Annual. L’oposició va demanar una investigació sobre les responsabilitats de la derrota.

2.3. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931)

El 1923, Primo de Rivera, va organitzar un cop d’Estat que va donar pas a una dictadura militar inspirada en el feixisme italià. El nou règim va instituir una dictadura militar, va suspendre-la constitució, va dissoldre el Parlament i va prohibir els partits polítics i els d’indicats. Va destruir tots els càrrecs electes i va establir una rígida censura de premsa.

Va suprimir la Mancomunitat de Catalunya i totes les expressions públiques de Catalanisme. des del 1929, les repercussions de la crisi econòmica internacional es van començar a notar i el clima d’aposició a la dictadura va augmentar considerablement.

Sense suports,el dicator va dimitir el gener del 1930. Aleshores, Alfons XIII va numerar cap de govern el general Berenguar.

3 De la monarquia a la república

3.1 la proclamació de la república.

es eleccions municipals va ser convocada el 12 d’abril de 1931 les eleccions municipals i es van presentar entre monarquia i república. Aleshores, l’oposició al règim monàrquic va constituir una coalició per presentar-se unida a les eleccions (pacte de sant Sebastià, 1930), mentre que els partits monàrquics s’hi presenten dividits. La coalició republicanosocilista va triomfar a les grans capitals i a les regions industrials.El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la república.

3.2 El govern provisional

El govern provisional crear:
Amnistia: per als presos polítics i llibertat de partits i de sindicats.

Lleis socials: per millorar la situació dels jornalers (lleis de jurats mixtos).

Un establiment d’una Generalitat provisional de Catalunya com a pas previ de l'autonomia.

Els primers mesos, va haver de fer front a alguns conflictes, sobretot la crema de convents com a declaracions a favor de la monarquia per part de la jerarquia eclesiàstica. En algunes ciutats hi van esclatar vagues obreres convocades per la CNT.

El juny del 1931, es va convocar eleccions a corts constituents, la primera gran tasca de les corts va ser elaborar una constitució.

3.3 La constitució del 1931

La constitució reconeixia el sufragi universal masculí i femení i proclamava l’aconfessionalitat de l’estat també reconeixia el dret de la propietat privada.El poder executiu en el consell de ministres i en el president de la república  van assegurar la independència del poder judicial una vegada aprovada la constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la república i Manuel Azaña va ocupar el presidència del govern.

4. La Catalunya republicana

4.1 La generalitat provisional.

Després de la victòria de Francesc Macià, Catalunya va proclamar la república Catalana dins la federació Ibèrica.Les negociacions amb el govern de la república Espanyola, van donar lloc el govern provisional la Generalitat. El govern nou va proposar la tasca primordial l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia.

Una comissió d’experts es va reunir a Núria per redactar l’Estatut, que vas ser referèndum l’Estatut l’agost del1931 i el 8 d’agost, Francesc Macià  va presentar-lo a les Corts de Madrid on després va ser retallat, fou aprovat el 9 de setembre del 1932.

4.2 L’Estatut d’Autonomia del 1932

Les institucions bàsiques de la Catalunya autònoma eres el Parlament, el consell Executiu o govern de la generalitat i el president. El català i el castellà eren reconeguts com a llengües oficials.També s’ordenaven les competències de les generalitat, que eren l’administració de justícia,educació, cultura i sanitat.

4.3 Les reformes polítiques.

L’etapa republicana va donar lloc a una nova estructura de partits polítics a Catalunya. L’hegemonia estava a mans de Esquerra republicana de Catalunya, liderada per Francesc Macià i Lluís Companys;a ala dreta hi havia Lliga regionalista, liderada per Francesc Cambó i al centre Acció Catalana republicana i Unió democràtica de Catalunya.També hi havia alguns partits de caire marxista com el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) creat el 1935 i el Patit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1936. Les primeres eleccions del parlament de Catalunya van ser el 20 de novembre del 1932 i la Victorià va ser per esquerra republicana. Lluís companys va ser president del parlament i Francesc Macià, president de la generalitat.

4.4 L’obra de la generalitat.

La generalitat va crear i organitzar les institucions pròpies de l’administració catalana. En agricultura va fomentar les cooperatives i els centres d’experimentació agrària. També van crear organismes de reforma social, com l’Institut contra l’Atur Forçós, va organitzar serveis d’assistència social.I es va millorar les condicions laborals i salarials dels mestres. Pel que fa a la llengua, es aprofundir en la normalitat del catalana.

5. El Bienni Reformista (1931-19333)

5.1 Les reformes republicanes

El nou govern de la República va empendre la tasca de reformar el país en un sentit democràtic, laic i descentralitzat.

La reforma militar

El govern va elaborar una llei de retirs que va permetre la jubilació de gairebé la meitat dels oficials.

La reforma religiosa i reforma educativa

També es va intentar disminuir el pes de l’Església Catòlica i la seva influència en l’educació. La nova Constitució va separar l’Església de l’Estat, també es va introduir el matrimoni i l’enterrament civil i es va elaborar una llei del divorci.

El govern va intentar promoure una llei laica i l’Estat va assumir la responsabilita de l’escola pública.

La reforma territorial

La Constitució va obrir el camí a la descentralització de l’Estat oferint la possibilitat d’elaborar estatuts d’autonomia i d’establir governs autònoms.

La reforma agrària

La República va abordar el problema del latifundisme. A algunes zones d'Espanya hi havia centenars de milers de jornalers sense terres i en una situació de misèria extrema

5.2 L’oposició a les reformes

El reformista republicà va haver d’enfrontar-se a l’oposició dels grans propietaris agraris, a la jerarquia de l’Esglèsia Catòlica, a una part de l’exèrcit i amplis sectors de les classes altes i mitjanes.

El 1932, un cop d’Estat va ser frenat pel govern. Però les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas.

Des de l’obrerisme

La UGT es va radicalitzar i alguns nuclis anarquistes, sobretot els que estaven vinculats a la FAI, van apostar per la insurrecció armada per transformar de manera revolcionària la societat espanyola. Així, van protagonitzar alguns aixecamnets que van ser reprimits duramnet per les forces dordre públic.

6. El Bienni Conservador i el Front Popular (1933-1936)

6.1 Els Governs conservadors

La repressió de l’aixecament de Casas Viejas va provocar una crisi de govern, el president Nieto Alcalá Zamora, va convocar noves eleccions pel novembre del 1933. Va guanyar el partits de la dreta i  del centre va perder en conseqüencia, Alejandro Lerroux ve ser elegit president del govern amb el suport parlamentari de la CEDA.

El nou govern va iniciar un procés de desmantellament de l’obra: va paralitzar la reforma agrària i va amnistia els rebels del cop de Sanjurjo.

6.2 Les revoltes del 1934

El 1934 hi va haver un a remodelació del govern que va donar entrada a ministres de la CEDA aquest fet va provocar esclat de revoltes a tot Espanya. A Catalunya la situació era diferent, ja que el govern  es trabava en mans d’una coalició d’esquerres, un primer enfrontament va tenir lloc quen el tribunals de Madrid van anul-lar la Llei de Contractes de Conreu.L’ enfrontament decisiu va tenir lloc l'octubre de 1934, quan president Companys va encapçalar una insurrecció i va proclamar l’Estat català. La revolta a Astúries va tenir un caràcter més social, un comitè integrat per anarquisme , socialistes i comunistes va declarar la revolució social i va ocupar la conca minera.

6.3 El Front Popular (1936)

Les desavinences entre el Partit Radicali la CEDA, i els escàndols de corrupció en el govern van portar a la convocatòria de noves eleccions el febrer del 1936.

Les forces de centreesquerra s’hi van presentar agrupades en el Front Popular, que a Catalunya s’anomenava Front d’Esquerres.

A Catalunya, els partits dretans van reaccionar amb la creació del Front Català d’Ordre, dirigit per la Lliga Catalana. A la resta de Catalunya, la dreta hi va acudir dividida entre el Bloque Nacional, liderat per Calvo Sotelo, la CEDA i Falange Española.

El mes de maig, Manuel Azañas va ser nomenat president de la República, i Santiago Casares Quiroga, cap de govern.

6.4 La preparació del cop d’Estat

Les tencions van desencadenar un clima de violència social, que va culminar amb l’asssassinat del diputat de dretes Calvo Sotelo. Aquesta situació va ser el pretext a partir del qual les forces contràries a la República van decidir que havia arribat el moment d’interrompre per les armes el procés reformista republicà.

7. L'esclat de la Guerra Civil

7.1. L’aixecament militar

El 17 de juliol del 1936 a Melilla, Tetuan i Ceuta, i el 18 de juliol a la Península, un sector important de l’exèrcit  van protagonitzar un Cop d’estat.

El 19 de juliol José Geral es va decidir a donar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular.

7.2 El fracàs del cop d’Estat a Catalunya

El general Coded va dirigir la insurrecció a Catalunya. Una part de l’exèrcit, la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt van restar lleials a la República, mentre els partits i sindicats d’esquerra van mobilitzar els seus militants per aturar el cop d’Estat.

7.3 La internacionalització del conflicte

La Guerra Civil va assolir una gran repercussió internacional. Els militars van comptar amb ajuda alemanya i italiana. França i Gran Bretanya van impulsar una política de neutralitat en la guerra espanyola. Això va perjudicar la República.

Milers de voluntaris de diversos països van arribar a Espanya per combatre-hi en defensa de la República: les Brigades Internacionals.

8. Les dues zones enfrontades

8.1 La revolució social

A Catalunya va sorgir el comitè de Milícies antifeixistes que va agrupar els partits del Front d’Esquerres.

Els comitès obrers van col·lectivitzar fàbriques i van confiscar les terres dels latifundistes i van confiscar les terres dels latifundistes.

També es va desfermar un govern de Concentració, que abandonà Madrid per dirigir-se a València el 1936.

8.2 L'enfrontament del 1937

Els francesos militars de la República van propiciar la divisió dintre de les forces republicanes, fet que va fer arribar a un enfrontament armat a Barcelona el maig del 1937.

El govern de Nergín

Juan Nergín va formar un nou govern sense comunista. El govern va proclamar una política de resistència extrema que es va basar en un enfrontament de les institucions de l’Estat i en la potenciació de l’Exèrcit Popular.

8.3 La zona sublevada: Una dictadura militar

El primer òrgan de poder de sublevels va ser la Junta de Densa que va nomenar el general Franco generalíssim i cap de govern i li atorgava tots els plans.

El govern de Bargos

El nou estat s’inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme i en la prominència del catolicisme com a eixs de la societat un dels primers objectius va acabar amb les reformes republicanes.

Una repressió sistemàtica
A les zones dominades pels franquistes s’hi institucionalitzar la  persecució sistemàtica. Aquesta repressió va ser duta a terme amb el consentiment del grups socials i el suport de la Església.La repressió va afectar tothom que havia fet costat a la República i també aquells, no es manifestaven l a seva adhesió al nou règim.

9. L'Evolució bèl·lica.

9.1 El desenvolupament del conflicte.

El juliol del 1936 s’havien consolidat dues zones: l’una republicana, i l’altra, ocupada pels sublevats. Aquests darrers controlaven part d’Andalusia, Castella i Lleó, Galícia , les Balears i un sector d’Aragó i d’Extremadura, aquestes eren zones agrícoles i d’orientació política conservadora.

El progrés cap a Madrid.
L’estratègia dels sublevats era avançar cap a Madrid i prendre la capital. L’agost, ocupaven Extremadura i, el setembre, Toledo. El govern de la República davant l’atac imminent, va abandonar Madrid i es va anar a València. Els intents successius de penetrar a la ciutat van fracassar i el 1937 l’alt comandament va decidir canviar de front.
La batalla del Nord
Entre l’abril i l’octubre del 1937 es va lliurar la batalla del Nord. I el 26 d’abril va tenir lloc el bombardeig de Gernika per la legió còndor alemanya i el juny les tropes franquistes van ocupar Bilbao i les zones industrials i mineres del nord d’Espanya.

Encara que els republicans van intentar unes altres ofensives per reduir la pressió del nord , no van poder evitar la caiguda de Santander i la d’Astúries.

La batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya.
El 1938, les tropes sublevades van avançar Aragó i van arribar al Mediterrani per la zona de Castelló; amb això, Catalunya va quedar aïllada de la resta territori republicà. Per impedir el progrés dels sublevats, la república va fer una ofensiva que va travessar el riu Ebre. El novembre del 1938 després de durs combats els republicans van haver de retirar-se a l’altra riba de l’Ebre. El progrés dels franquistes sobre Catalunya va ser ja imparable a Barcelona, va ser ocupada el 26 de gener del 1939, després les tropes franquistes arribaven a la Frontera francesa.

9.2 La fi de la guerra de l’exili

El febrer del 1939 només quedaven a mans republicanes Madrid i la zona centre. El govern de Negrín va intentar resistir el cop d’Estat a Madrid i va crear una junta que va intentar sense èxit negociar amb Franco. Entre el febrer i el març, els franquistes van ocupar la resta del territori i l’ 1 d’abril un comunicat de guerra van donar com acabat el conflicte. Amb la derrota republicana van esclatar la segona gerra mundial milers de republicans espanyols, exiliats a França, van participar en la resistència contra i confinats en camps de concentració.

Un altre grup va aconseguir embarcar cap a l’Amèrica Llatina o refugiar-se a l’URSS. El mateix govern de la República va constituir a Mèxic un govern a l’exili.

Vocabulari

Règim autocràtic: Forma de govern en què el poder és ostentat per una sola persona.

Bolxevic: Grup més radical del Partit Socialdemòcrata Rus, liderat per Lenin, que defensava la revolució social.

Manxevic: Grup moderat del Partit Socialdemòcrata Rús, que volia instaurar una democràcia i mantenir la producció capitalista.

Soviet: Consell d'obrers pagesos i soldats que exigien al tsar la retirada de la guerra i la fi de l'autocràcia.

Proletariat: Segons Marx, és la classe que no disposa de la propietat dels mitjans de producció i han de llogar la seva força de treball a canvi d'un salari.

Terratinent: Persona que possex moltes terres.

Fordisme: Sistema de producció en cadena que va implantar Henry Ford a la seva fàbrica d'automòbils de Detroit als anys vint. Comporta la instal·lació d'una cadena de muntatge amb maquinària especialitzada i amb un nombre elevat de treballadors amb un salari suficient perquè puguin convertir-se en consumidors.

Taylorisme: Consisteix en la divisió de tasques dels processos de producció.

Potsch de Munic: Intent fracassat de cop d’Estat fet entre el 8 i el 9 de novembre del 1923 a Munic, protagonitzat per membres del Partit Nazi i arran del qual Adolf Hitler va ser empresonat.

1. La revolució Russa

1.1 L’autocràcia tsarista

Al començament del segle XX, l'Imperi dels tsars era un país immens on encara hi perdurava l'absolutisme monàrquic. La seva economia i estructures socials eren les més endarrerides del continent europeu.

El tsarisme estava investit d'un poder absolut: governava per decret, no estava subjecte a cap constitució. Una burocràcia fidel i un exèrcit poderós asseguraven el control de l'Imperi, mentre que l'Església Ortodoxa constituïa un dels grans pilars ideològics del règim.

L'agricultura era l'activitat econòmica principal, les terres pertanyien als terratinents.

La majoria de la població eren pagesos sotmesos a un règim feudal.

A les zones de l'Imperi com Moscou, Urals i  Sant Petersburg es va iniciar el procés industrial. Havia sorgit un proletariat industrial.

1.2 La revolució de febrer

A la Primera Guerra Mundial van succeir grans desastres militars que van comportar un descens de la producció agrícola. Això va portar a què hi hagués fam a les ciutats i que s'estengués el malestar entre els obrers i els pagesos.

La població s'organitzava en soviets (consells d'obrers) que exigien la retirada de la guerra i la fi de l'autocràcia.

El febrer de 1917 hi va haver una revolució que va provocar la caiguda del tsarisme.

Rússia es va convertir en una República demòcrata amb un govern provisional dirigit per Herenskÿi recolzat pels partits liberals de la Duma (parlament), que va iniciar un seguit de reformes, i Rússia es va convertir en una República democràtica.

1.3 La revolució d’ octubre

La lentitud amb què es duia a terme la reforma agrària i el manteniment de Rússia en la guerra van fer augmentar el descontentament popular i la influència dels bolxevics, ells aspiraven a la formació d’un govern de soviets obrers i pagesos. En el seu programa prometien la pau, el repartiment de terres entre pagesos, la direcció de les fàbriques pels obrers i la nacionalització de la banca i els transports.

El 25 d’octubre, els soviets, impulsats pels bolxevics, estaven sublevats i en deu dies es van fer amb el poder i van destituir el govern provisional.

2. L'URSS de Stalin

2.1. La guerra civil i la creació de l’URSS

El nou govern soviètic va haver de fer front a una guerra civil que va durar tres anys (1918-1921). Una fracció de l’exèrcit tsarista va organitzar l’anomenat Exèrcit Blanc, que es va alçar en armes.

Els bolxevics van crear l’Exèrcit Roig que, sota la direcció de Lev Trotski, va aconseguir imposar-se. Durant el conflicte, el Partit Comunista de la Unió Soviètica va agafar poder i els altres partits van quedar exclosos.

El 1922 es va crear la Unió de República Socialista Soviètica:

• Es governava amb un Parlament (Soviet Suprem).
• Era un sistema totalitari, les institucions no eren elegides democràticament.
• El poder era exercit pel Partit Comunista que representava la majoria de la població (dictadura del proletariat).

2.2. La pugna pel poder

El líder de la Revolució, Lenin, va morir quan s’estava decidint com consolidar-la.

Trotski mantenia que calia exportar la revolució a altres països. Stanlin proposava la construcció del socialisme en un únic país. Stanlin, Secretari General del PCUS, es va convertir en dirigent de l’URSS. Trotski va ser exiliat i, el 1940, assassinat per Stanlin.

2.3. L’estalinisme

La nova política va imposar una economia i societat col·lectives, per fer de l’URSS una gran potència industrial. Per aconseguir-ho va seguir aquests punts:

• Va prohibir la propietat privada.
• Va donar prioritat a la indústria pesant.
• Va instituir una economia dirigida per l’Estat.

El resultat en va ser una indústria ràpida.

Stanlin va exercir una veritable dictadura:

• El Partit Comunista controlava  tots els òrgans de l’Estat.
• Va publicar al “culte a la personalitat”.
• Tot sospitós d’oposar-se a Stanlin era executat, empresonat o deportat a camps de treball.

3. Els Estats Units: els feliços anys vint

3.1. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial

Els Estats Unitat van sortir molt beneficiats de la Primera Guerra Mundial. El nombre de pèrdues humanes no va ser tan greu com a altres zones, el país va acumular la meitat de les reserves mundials d'or i van convertir el dòlar en la moneda de canvi sòlida. Gràcies a tot això es van convertir en la primera potència econòmica mundial.

3.2. La prosperitat americana

El creixement americà es va prolongar durant deu anys següents de la fi de la guerra (dècada de la prosperitat i consolidació d'un "estil de vida americà", basat en el consumisme.

Augment del consum i creixement borsari

El Taylorisme i Fordisme van ajudar a incrementar la productivitat i a reduir costos.

L'augment dels salaris, les campanyes publicitàries, la compra a terminis i els préstecs bancaris van portar a l'era del consum de masses.

La prosperitat es va reflectir en una gran puixança de la borsa. Tot això va generar un augment del valor de les accions com a resultat de la demanda creixent.

3.3. La crisi de superproducció

La prosperitat no va beneficiar a tothom per igual. Els pagesos, durant la guerra, s’havien endeutat per comprar noves terres i augmentar la producció.

Les exportacions van minvar i el mercat no podia absorbir tota la producció. Els estocs es van acumular, els preus van baixar i els pagesos no van poder tornar els préstecs. Va ser la ruïna per a milers de persones.

En la indústria va passar un fenomen semblant. Els estocs es van acumular i els preus van baixar. A causa d’això, moltes empreses van trencar i l’atur es va estendre.

4. El crac del 29 i el "New Deal"

4.1 Del crack borsari a la Gran Depressió

El 24 d’octubre del 1929 (dijous negre) la desconfiança es va estendre entre els inversors i una gran onada venedora va afectar la Borsa de New York. Tothom volia vendre les seves accions, però ningú en volia comprar. Això va desencadenar el crac borsari de 1929. Va precipitar la fallida de molts bancs.

En pocs anys, la crisi borsària es va propagar i va provocar la Gran Depressió. El consum va minvar i el nombre d’aturats va augmentar i la misèria va caure sobre moltes famílies. La crisi es va propagar a la resta del món.

4.2 La lluita contra la crisi el "New Deal"

El 1932, va guanyar les eleccions un demòcrata, Fraklin D. Roosevelt, que proposava un nou programa de recuperació econòmica i treure el país de la crisi. Fou l'anomenat New Deal (Nou Repartiment).

Les reformes econòmiques i socials

Per frenar la caiguda dels preus i rellançar l' activitat de les empreses, el New Deal va proposar un seguit de mesures:

• Mesures econòmiques: ajudes a les empreses en dificultats, creació d’empreses públiques i destrucció dels estocs agrícoles acumulats.
• L’Estat tenia control sobre els bancs: van facilitar préstecs amb interessos baixos, pels empresaris  que decidissin ampliar el seu negoci o crear-ne de nous.
• Reformes socials: per lluitar contra l'atur, l'Estat va imposar la realització d'un pla d'obres públiques de gran abast (carreteres, embassaments, ponts...). També va afavorir una política de suport als preus agrícoles i l'augment dels salaris, alhora que reduïa 40 hores setmanals.

Totes aquestes mesures van provocar un rellançament de l'economia nord-americana i de molts d'aturats.