5. El Feixisme Italià

5.1. Itàlia en la postguerra

La Gran Guerra deixà Itàlia seqüeles humanes i econòmiques molt greus (700.000 homes morts). El cost de vida s’havia incrementat i els salaris havien disminuït, el nombre d’obrers en atur no parava de créixer. Els acords de pau van suposar una gran decepció, va començar a difondre’s  que la participació italiana havia estat un engany i l’irredemptisme va anar guanyant adeptes.  

A tot això s’hi afegí una inestabilitat política, una tensió social i un moviment vaguístic. Tots aquests moviments van ser reprimits.

5.2. L’ascens del feixisme

Benito Mussolini, el 1919, va crear els fasci de combat (grups paramilitars que atacaven de manera violenta per aturar les revoltes). El 1921, els fasci es van transformar en el Partit Nacional Feixista, que comptava amb el suport de la petita burgesia, els grans propietaris,  l’Església Catòlica i del monarca.

En les eleccions del 1922, el Partit Feixista només va aconseguir 22 diputats entre 500. Aquell mateix any 300.000 camises negres van acabar amb la vaga dels sindicats socialistes i anarquistes. Mussolini va exigir al rei que li lliurés el govern i, a l’octubre, el monarca el va nomenar cap del govern.

5.3. La dictadura feixista

Entre el 1922 i el 1925, Mussolini va dur a terme un procés de restricció de les llibertats i de persecució dels seus adversaris. Després de les eleccions del 1924, guanyades per Mussolini, aquest va anunciar la instauració d’un règim autoritari i es va fer anomenar Duce.

Els partits polítics van ser prohibits, el Parlament va ser substituït per una Cambra dels fasci i els sindicats per un sistema de corporacions. El partit dirigia tots els aspectes de la vida social i dominava els mitjans de comunicació. També controlava l’economia.